CRONIQUES DE BARCELONA(Tere) I CURSA PASTISSET (Xavi Gallego)

Ei, que corre, corren bé, però fent cròniques se superen.. .molt bones... molt bones...  ;-)

Crònica de la Mitja Marató de BCN by Tere.

Eren les 08.45h del matí, quan la cançó de “Corren” de Gossos ens donava la sortida a més de 8.000 persones per fer la mitja de Barcelona. Aquesta cançó és molt motivadora, almenys per a mi, i la majoria estàvem cantant i saltant, per intentar que el fred que estàvem passant sigués el menor possible. La gent estava eufòrica, tots teníem moltíssimes ganes de disfrutar els 21 km que teníem per davant.
Després de 5 minuts que els primers ja havien sortit, passo per la línia de sortida (imagineus la gent), tinc al cap en tot moment el lema d’Albert: de “de menos a més”. Els primers 5 km els faig en 28’, anava a 5.50h/km, decideixo començar a pujar el ritme, ja que em noto bé, però també penso que encara queda més de la meitat, així que apreto un poc però amb seny. Comença a ploure bastant, menos mal que no dura molt i molt (uns 20’). Els 10km els passo en 54’, em prenc un gel i em dóna les forçes necessàries per afrontar fins al km 15 amb un ritme de 5, passant –lo en 1h19’.  Em sento les cames molt bé, però les pulsacions me les noto un poc altes, però bueno sempre avant. Xisco, l’amic que també la feia, em diu al km 17 que va tirant, ell està molt millor que jo, així que li dic que:”See you later!”. Al km 18 em comença a fer mal la panxa, baixo un poc el ritme fins que em passa un poc i al 19.5 em dic: “a topeeee fins a meta”. Recordo que vaig avançar bastantes persones en este tram.
L’entrada a l’Arc de Triomf, xulíssima, allí estaven les meves amigues esperant-me, aplaudint-me, animant-me. Gràcies reines!!!  Vaig entrar en un total de 1:49:11h amb un ritme mig de 5:08, per tant, estic molt satisfeta amb el resultat obtingut i pensant ja amb baixar el temps a la propera, tot i que ara mateix ho veig una mica impossible. 
Tant pronte vam acabar, ens van donar una medalla, algo de fruita i cap a casa (ni més ni menos que el que ens arriben a donar a les curses de les Terres de l’Ebre, però bé en tanta gent ja se sap que és un poc missió impossible). Vaig anar a buscar la bossa al guardarroba, amb la sorpresa que quan em demanen el dorsal, me n’adono que l’havia tirat, perquè estava “xopet”.  Com se nota que encara sóc novata, no? Menos mal que aquella dona em va veure a cara de pena i me la va donar igualment.

Tere

Pd: Avui m’estreno amb les cròniques, ja que esta és la primera que escric. Espero poder escriure’n moltes més.

Crònica de la cursa del pastisset by Xavi Gallego.

Enllaç a més fotos cursa:
http://picasaweb.google.com/monrasin5/PASTISSET#

http://picasaweb.google.com/lopastisset/2011SortidaIArribada?authkey=Gv1sRgCIybjoikzoWIqQE&feat=directlink#

http://picasaweb.google.com/lopastisset/IICursaDelPastisset201102?authkey=Gv1sRgCI-nvIL0tovPcA&feat=directlink#
CRÒNICA D'UNA MALA BAIXADA ANUNCIADA
Esta vegada i que no serveixi de precedent m’he atrevit a escriure la crònica de la cursa del Pastisset.
Al arribar a Benifallet vam poder comprovar que tindríem un oratge boníssim, així va ser. Després de recollir el dorsal lo típic cafè esta vegada al Pepo i entrevista amb el senyor Roca, ell sempre esta quan més el necessites. Entre tant un supermotivadissim Alfonso canviat de les 08:45h, escalfant, fen estiraments... bé tot un crack.
Després de les fotos de rigor, que sinó l'Admin no te material per al blog, de seguida la sortida. Sortida ràpida ja que molts teníem por de trobar-nos al mig d'un tap al barranquet dels collonets, batejat per mi així per què no s'acabava mai que dur se me va fer a un asfaltero com jo, "a mucha honra, Fran".

Bé continuem aigueta a munt, vaig poder fer tota la pujada amb un grupet, he de dir que era una grup més fort que jo i no em tocava estar amb ells, però els vaig aguantar i fins i tot els feia conyar... tots callat concentrats en pujar lo més ràpid possible i ningú se sabia un xiste! Professionales muy professionales.

Res que en 2 hores estàvem a la creu de Santos, allí me vaig donar compte de que patiria a la baixada als dos cents metres de baixada ja m'havia "tropejat" 2 vegades i torçat un turmell. Me van passar com a fletxes Jordi i Ivan, me van passar al menys 30 corredors més però ànims que només falten 10 km. La sendera xaladora no va ser gens xaladora, tot seguit arribem a la pista aigueta amunt en paciència i una canya la superem, després baixada per sendera menys agradable les cames me tremolaven, concentració màxima per no pendre mal i pensan a ratos, en la cabreta de Fran que m’anava per detràs guanyant terreny.

Quan vaig arribar al mas de Monclús per segona vegada la moral em va pujar, només quedaven 6 km, no em paraven de passar-me corredors però jo a la meva cursa, havia pronosticat 3h 30’ com un objectiu raonable i encara tenia un marge de 45’ després de baixar del mas i patir una mica més si escau, la pista!.

Vaig pensar que bé ara podré apretar, res de res, ni hablar del peluquin. Quan vaig arribar a la sendera que pujava per d’alt de la pista parada ens sec i els primers símptomes de calambres en molta calma en vaig posar a caminar i quan vaig notar que esvaïen les sensacions de calambres me vaig posar a córrer. Arriben al últim avituallament on me vaig refer bevent la millor aigua amb sucre que he provat mai, que la patentem per favor. Bé el final no té molta més història la baixada de la sendera fins al poble se me va fer enterna però xip xap xip xap vaig arribar clavan el temps que pretenia fer.

Menció especial Alfonso que cada dia esta més aprop de l’élit i per tres cracks un tu Fran que sinó sabes que vens detràs apretan no hagués anat tant a límit i Alberto i Bernabé que estan preparant el marató i tot que no els va surti una curta com ells esperaven va saber sufrir.