pel seu cap...


Pel seu cap es succeïen les visions meravelloses d' aquelles serralades, dels rocams, dels precipicis, dels pinars de les vessants de Caro. Al davant de la Cova del Vidre, veia la lluminositat del cel i de la immensa vall. A la seua esquerra, Caro, majestuós, a l' esquerra la Joca, torre vigia d' aquelles serralades, esvelta, batxillera dels quatre punts cardinals. Un poc més avall, també a la dreta, mirant al Montsià, les figures de roca del Racó dels Capellans fent sentinella al Barranc de la Galera. Al front, planura, oliveres, una mar verda d' oliveres, i allà lluny, el riu Ebre, fent la serp vall avall, cercant la mar blava."De Roquetes Vinc" Ramon Tafalla (pàg.54).

dimecres, 3 d’agost de 2011

Coste i valgue... CRÒNICA ANETO by Ivan.

Ha costat lo seu, però desprès de quatre burofax, una ordre d'embargament i varies trucades de l' autoritat (anant a buscar-lo emmanillat i tot a casa), per fi:  LA CRÒNICA DE L' ANETO by Ivan (que crack!!!)

LES 2 CARES DE L’ANETO, MAI MÉS BEN DIT
Marxàvem divendres a la tarde amb Laura i les nostres gossetes, Kara i Llum cap al Pirineu aragonès a trobar-nos en los manos Giné i Tere, que allí on hi ha running sempre hi és donant coratge a tothom, quina crack!!
Arribem, soparet i a dormir (no tot el que voldríem). Amorzaret i a preparar el material (tots  menos els que van saltar les tanques…)
Són les 11 del matí i a toc de cohet comencem a córrer a un ritme que em va assustar una mica pensant tot el que quedava. Arribo al km 14 i 1000 metrets positius i el rellotge em marca un ritme mig de 6,15 m/km i a partir d’allí es va acabar el córrer. La cursa va entrar en un territori que a mi personalment no m’agrada gens, pedres i més pedres i cada vegada més grosses, així fins al km 18 on arribem al coll de Valliberna, amb 900 metres positius més a les cames, que a mi em van fer molt de mal, tant de pujada com de baixada (primera cara de l’Aneto). Em vaig quedar sorprès quan em vaig creuar a Puça que anava 2n i a Xavi que anava 8è. Sort que no estaven bé, vaig pensar.
Arribo al km 31 i allí estaven elles, les nostres reines amb un somriure a la boca i jo en unes ganes de què allò s’acabés que me moria. Menjo un bocadillet, carrego aigua i un ibuprofè per pal·liar el mal de cames que tenia.
Marxo en busca de la segona pujada i vaig notant més bones sensacions com més km passaven, així que a partir del 40 va començar una nova cursa per a mi. Tenia que passar a tots els que ho havien fet amb mi a la baixada de Valliberna i no eren pocs.
Pim, pam i amunt en companyia de uns bascos molt bona gent i sense adonar-nos-en ja estàvem al port de Picada a 2500m. Allí ja vaig veure que Albert guanyaria la cursa i que Xavi quedaria tercer i me’n vaig alegrar. Comencem a baixar i a fer apostes de si podríem baixar de les 10 hores de cursa i la veritat, ho vam donar tot perquè així fos, ja que en alguns moments vam baixar de 4,15 min el km portant-ne 60 a les cames. (segona cara de l’Aneto).
Arribada a Benasque i entrada a meta més content que un “ocho” amb un temps de 9hores i 54 minuts i amb una sensació d’anar de menys a més i això m’agrada.
Felicitar als germans Giné i espero que algun dia pugue arribar a estar tant malament com deien ells abans de sortir.
Vacances i a preparar Carros de Foc del dia 27 on aniré en Bernaberet a disfrutar del parc nacional d’Aigüestortes.

2 comentaris:

Sarai ha dit...

Ivan moltes felicitats, vaja progrés has fet. Penso que en poc temps Albert (puça) tindrà els rivals al mateix club.

carmina ha dit...

Xic tu, tanta sarai i tanta gosseta, quan faras dels dos cares del aneto en mi?