Coste i valgue... CRÒNICA ANETO by Ivan.

Ha costat lo seu, però desprès de quatre burofax, una ordre d'embargament i varies trucades de l' autoritat (anant a buscar-lo emmanillat i tot a casa), per fi:  LA CRÒNICA DE L' ANETO by Ivan (que crack!!!)

LES 2 CARES DE L’ANETO, MAI MÉS BEN DIT

Marxàvem divendres a la tarde amb Laura i les nostres gossetes, Kara i Llum cap al Pirineu aragonès a trobar-nos en los manos Giné i Tere, que allí on hi ha running sempre hi és donant coratge a tothom, quina crack!!

Arribem, soparet i a dormir (no tot el que voldríem). Amorzaret i a preparar el material (tots  menos els que van saltar les tanques…)

Són les 11 del matí i a toc de cohet comencem a córrer a un ritme que em va assustar una mica pensant tot el que quedava. Arribo al km 14 i 1000 metrets positius i el rellotge em marca un ritme mig de 6,15 m/km i a partir d’allí es va acabar el córrer. La cursa va entrar en un territori que a mi personalment no m’agrada gens, pedres i més pedres i cada vegada més grosses, així fins al km 18 on arribem al coll de Valliberna, amb 900 metres positius més a les cames, que a mi em van fer molt de mal, tant de pujada com de baixada (primera cara de l’Aneto). Em vaig quedar sorprès quan em vaig creuar a Puça que anava 2n i a Xavi que anava 8è. Sort que no estaven bé, vaig pensar.

Arribo al km 31 i allí estaven elles, les nostres reines amb un somriure a la boca i jo en unes ganes de què allò s’acabés que me moria. Menjo un bocadillet, carrego aigua i un ibuprofè per pal·liar el mal de cames que tenia.

Marxo en busca de la segona pujada i vaig notant més bones sensacions com més km passaven, així que a partir del 40 va començar una nova cursa per a mi. Tenia que passar a tots els que ho havien fet amb mi a la baixada de Valliberna i no eren pocs.

Pim, pam i amunt en companyia de uns bascos molt bona gent i sense adonar-nos-en ja estàvem al port de Picada a 2500m. Allí ja vaig veure que Albert guanyaria la cursa i que Xavi quedaria tercer i me’n vaig alegrar. Comencem a baixar i a fer apostes de si podríem baixar de les 10 hores de cursa i la veritat, ho vam donar tot perquè així fos, ja que en alguns moments vam baixar de 4,15 min el km portant-ne 60 a les cames. (segona cara de l’Aneto).

Arribada a Benasque i entrada a meta més content que un “ocho” amb un temps de 9hores i 54 minuts i amb una sensació d’anar de menys a més i això m’agrada.

Felicitar als germans Giné i espero que algun dia pugue arribar a estar tant malament com deien ells abans de sortir.

Vacances i a preparar Carros de Foc del dia 27 on aniré en Bernaberet a disfrutar del parc nacional d’Aigüestortes.